APRENENT d’HIPÒCRATES

Fa molt temps, que malgrat esser un estudiant de Veterinària, vaig aprendre a valorar el “Jurament Hipocràtic” dels metges. I la veritat és que ha estat una guia i una premissa que ha il•luminat les meves actuacions en el món de la gestió de les ONG i pràcticament amb “Pareto”, “Yohari”, etc de las primeres coses que he explicat i intentat transmetre als que han treballat amb mi.

Ho he trobat sempre d’una força espectacular, d’una lògica demolidora i un fantàstic exemple de lo que es diu: “prioritzar”.

Es tractava de jurar que per damunt de tot, primer defensaries la vida del teu pacient, assumint que pel camí potser t’hauries de desprendre de moltes coses però la seva vida era lo primer. Una vegada garantida la vida, lo segon que es tenia que defensar després era la funció. En termes pràctics vol dir que es millor mantenir al pacient viu encara que tingui que estar encadenat a una màquina de diàlisi de per vida, però que si la seva vida ja no estava en perill, els esforços es tenien de destinar a salvar la funció renal, encara que alguna cosa es perdés. Salvades vida i funció, el tercer a defensar devia esser el òrgan. Seguint amb l’exemple per conservar la funció potser es tenia que extirpar un ronyó però si no era necessari, calia conservar-ho encara que aportés poc o res amb la seva funcionalitat. Per últim es tenia que defensar l’estètica i cuidar que les cicatrius quedessin el millor possible.

Aquest ordre d’actuació: vida, funció, òrgan i estètica, tractats per aquest ordre prioritzat, m’han estat sempre motivació i ho he aplicat a les més diverses situacions de la meva vida i de la gestió d’entitats del Tercer Sector. Estic segur que si reflexioneu trobareu un munt de situacions en les que aplicar-ho i un munt d’ocasions en les que recordareu, que el no haver aplicat aquest ordre ha generat greus problemes i complicacions.

Un altra cosa és que et trobis amb metges que potser ho han oblidat, o que el dia que tocava aquella classe estaven al bar de la facultat, etc i que s’empenyen en posar per davant de la vida del pacient la recuperació de la funció malmesa per la que han estat ingressats, que lluiten per aconseguir que la seva funció respiratòria, per exemple, funcioni dins d’uns paràmetres de normalitat que li permetin poder donar-li d’alta i així poder-se treure de sobre al pacient. Però és clar que “indesitjables” hi ha a tot arreu i no per això deixaré de creure en Hipòcrates.