Fa molt temps, que malgrat esser un estudiant de Veterinària, vaig aprendre a valorar el “Jurament Hipocràtic” dels metges. I la veritat és que ha estat una guia i una premissa que ha il•luminat les meves actuacions en el món de la gestió de les ONG i pràcticament amb “Pareto”, “Yohari”, etc de las primeres coses que he explicat i intentat transmetre als que han treballat amb mi.
Ho he trobat sempre d’una força espectacular, d’una lògica demolidora i un fantàstic exemple de lo que es diu: “prioritzar”.
Es tractava de jurar que per damunt de tot, primer defensaries la vida del teu pacient, assumint que pel camí potser t’hauries de desprendre de moltes coses però la seva vida era lo primer. Una vegada garantida la vida, lo segon que es tenia que defensar després era la funció. En termes pràctics vol dir que es millor mantenir al pacient viu encara que tingui que estar encadenat a una màquina de diàlisi de per vida, però que si la seva vida ja no estava en perill, els esforços es tenien de destinar a salvar la funció renal, encara que alguna cosa es perdés. Salvades vida i funció, el tercer a defensar devia esser el òrgan. Seguint amb l’exemple per conservar la funció potser es tenia que extirpar un ronyó però si no era necessari, calia conservar-ho encara que aportés poc o res amb la seva funcionalitat. Per últim es tenia que defensar l’estètica i cuidar que les cicatrius quedessin el millor possible.
Aquest ordre d’actuació: vida, funció, òrgan i estètica, tractats per aquest ordre prioritzat, m’han estat sempre motivació i ho he aplicat a les més diverses situacions de la meva vida i de la gestió d’entitats del Tercer Sector. Estic segur que si reflexioneu trobareu un munt de situacions en les que aplicar-ho i un munt d’ocasions en les que recordareu, que el no haver aplicat aquest ordre ha generat greus problemes i complicacions.
Un altra cosa és que et trobis amb metges que potser ho han oblidat, o que el dia que tocava aquella classe estaven al bar de la facultat, etc i que s’empenyen en posar per davant de la vida del pacient la recuperació de la funció malmesa per la que han estat ingressats, que lluiten per aconseguir que la seva funció respiratòria, per exemple, funcioni dins d’uns paràmetres de normalitat que li permetin poder donar-li d’alta i així poder-se treure de sobre al pacient. Però és clar que “indesitjables” hi ha a tot arreu i no per això deixaré de creure en Hipòcrates.
martes, 15 de junio de 2010
jueves, 18 de febrero de 2010
CONTROL DE GESTIÓN, "CIGNES NEGRES" I ONG
Fa uns dies llegia un post en un blog que glossava el llibre del matemàtic libanès Nicholas Taleb, “El cisne negro, el impacto de lo altamente improbable” (existeix una traducció del llibre al castellà editada per Ed. Paidos)
En el seu llibre, Taleb ens alerta sobre els “cignes negres” o situacions altament improbables però que de tant en tant succeeixen i ens anima a esperar sempre l’inesperat. Ens explica allò que caracteritza als cignes negres: són fets fortuïts, de gran repercussió, amb un marcat efecte sorpresa i unes enormes dificultats per poder calcular la seva probabilitat.
Taleb també analitza aquells errors del raonament habitual que ens fan als éssers humans més susceptibles als cignes negres. I són precisament aquests errors els que m’han fet rememorar un conjunt de no poques situacions que he vist i viscut en el procés de la incipient professionalització de la gestió econòmica de les entitats no lucratives.
El primer de tots és el sentiment habitual, sobre tot d’aquells que porten més experiència o més història en l’organització, que en són els fundadors, etc. d’estar profundament convençuts que en saben, de tot allò que es relaciona amb la seva activitat, molt més que ningú, allò que Taleb diu “arrogància epistèmica”. Després fan un enorme esforç per aconseguir, atresorar i apilar muntanyes de dades del passat, sèries de dades de l’activitat dels anys anteriors que tracten amb una devoció gairebé religiosa sense adonar-se, con diu Taleb, de la “distorsió retrospectiva”. És a dir, que són dades que ens ajuden a només poder explicar els successos de forma retroactiva però que no necessàriament han de preparar-nos millor per al present, ni explicar el futur.
Per abundar més en aquestes situacions d’error fan la recerca de dades d’una manera esbiaixada, coneixent allò que volen obtenir i per tant acceptant només aquelles dades que corroboren la seva teoria, de la que tenen un convenciment íntim, meditat i impertorbable i eliminen d’arrel aquelles altres visions o aquelles altres dades que la puguin posar en dubte. És el que Taleb anomena “fal·làcia platònica” i és evident que es troben les dades quan es cerquen. I es troben les teories que suporten el seu pensament. I després, en un exercici de “fal·làcia narrativa”, en són capaços de generar una magnífica teoria per explicar-ho tot i que tot quadri, donant a entendre que des de l’inici estaven en el bon camí i el passat i la seva evolució serveix per argumentar les decisions actuals o de futur.
Segurament un dels aspectes més interessant del llibre de Taleb és l’anàlisi del que anomena “fal·làcia de la regressió estadística”, és a dir el tractament de les dades assumint que tindran una distribució normal i que el seu comportament serà gaussià. Comportament que implica importants efectes en l’anàlisi econòmica a gran escala o en l’ anàlisi de riscos, etc.
Tot això ens passa perquè vivim en un món tan canviant i ens pertorba tant lo aleatori que en generem una il·lusió d’ordre i generem històries que expliquen el passat però en darrera instància no ens permeten entendre-ho i ens impossibiliten per poder predir el futur
No podrem saber què ens passarà, quan apareixeran els cignes negres però sí com ens afectaran les seves conseqüències i en això es fonamenta la gestió de la incertesa. Però sobre tot ens ajudarà aplicar el sentit comú (com ens recorda el divertit Taleb amb imaginatives paràboles) i estar oberts a aprendre, mirar les dades sense esbiaixo, volent entendre allò que ens passa, per poder millorar de manera contínua.
És normal que ens costi entendre el món canviant en el que vivim i que la nostra naturalesa ens porti a aquells terrenys en els que ens sentim més segurs. És un camí difícil i per això costa fer-ho sols i és convenient trobar companys de viatge que ens ajudin a superar les dificultats i realitzar les anàlisis amb la distància i la fredor que la importància del tema requereix.
En el seu llibre, Taleb ens alerta sobre els “cignes negres” o situacions altament improbables però que de tant en tant succeeixen i ens anima a esperar sempre l’inesperat. Ens explica allò que caracteritza als cignes negres: són fets fortuïts, de gran repercussió, amb un marcat efecte sorpresa i unes enormes dificultats per poder calcular la seva probabilitat.
Taleb també analitza aquells errors del raonament habitual que ens fan als éssers humans més susceptibles als cignes negres. I són precisament aquests errors els que m’han fet rememorar un conjunt de no poques situacions que he vist i viscut en el procés de la incipient professionalització de la gestió econòmica de les entitats no lucratives.
El primer de tots és el sentiment habitual, sobre tot d’aquells que porten més experiència o més història en l’organització, que en són els fundadors, etc. d’estar profundament convençuts que en saben, de tot allò que es relaciona amb la seva activitat, molt més que ningú, allò que Taleb diu “arrogància epistèmica”. Després fan un enorme esforç per aconseguir, atresorar i apilar muntanyes de dades del passat, sèries de dades de l’activitat dels anys anteriors que tracten amb una devoció gairebé religiosa sense adonar-se, con diu Taleb, de la “distorsió retrospectiva”. És a dir, que són dades que ens ajuden a només poder explicar els successos de forma retroactiva però que no necessàriament han de preparar-nos millor per al present, ni explicar el futur.
Per abundar més en aquestes situacions d’error fan la recerca de dades d’una manera esbiaixada, coneixent allò que volen obtenir i per tant acceptant només aquelles dades que corroboren la seva teoria, de la que tenen un convenciment íntim, meditat i impertorbable i eliminen d’arrel aquelles altres visions o aquelles altres dades que la puguin posar en dubte. És el que Taleb anomena “fal·làcia platònica” i és evident que es troben les dades quan es cerquen. I es troben les teories que suporten el seu pensament. I després, en un exercici de “fal·làcia narrativa”, en són capaços de generar una magnífica teoria per explicar-ho tot i que tot quadri, donant a entendre que des de l’inici estaven en el bon camí i el passat i la seva evolució serveix per argumentar les decisions actuals o de futur.
Segurament un dels aspectes més interessant del llibre de Taleb és l’anàlisi del que anomena “fal·làcia de la regressió estadística”, és a dir el tractament de les dades assumint que tindran una distribució normal i que el seu comportament serà gaussià. Comportament que implica importants efectes en l’anàlisi econòmica a gran escala o en l’ anàlisi de riscos, etc.
Tot això ens passa perquè vivim en un món tan canviant i ens pertorba tant lo aleatori que en generem una il·lusió d’ordre i generem històries que expliquen el passat però en darrera instància no ens permeten entendre-ho i ens impossibiliten per poder predir el futur
No podrem saber què ens passarà, quan apareixeran els cignes negres però sí com ens afectaran les seves conseqüències i en això es fonamenta la gestió de la incertesa. Però sobre tot ens ajudarà aplicar el sentit comú (com ens recorda el divertit Taleb amb imaginatives paràboles) i estar oberts a aprendre, mirar les dades sense esbiaixo, volent entendre allò que ens passa, per poder millorar de manera contínua.
És normal que ens costi entendre el món canviant en el que vivim i que la nostra naturalesa ens porti a aquells terrenys en els que ens sentim més segurs. És un camí difícil i per això costa fer-ho sols i és convenient trobar companys de viatge que ens ajudin a superar les dificultats i realitzar les anàlisis amb la distància i la fredor que la importància del tema requereix.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
